En aquesta ocasió, profunditzo encara més en el món oníric que sempre m’ha captivat i que em motiva cada dia més, per jugar amb la realitat i el món dels somnis, fent una reflexió sobre fets i sentiments que em preocupen com la solitud, la lleugeresa de l’espai i la matèria, l’egoisme, el treball en equip, la passivitat de les masses davant dels fets que afecten a tots, individualitats autoritàries que adrecen no se sap ben bé on ni amb quina finalitat, espiritualitat, calma, meditació, etc.

Per això dibuixo personatges que representen l’ésser humà situat en universos paral·lels, enfrontat a situacions impossibles, davant d’objectes, fruites, hortalisses etc. Immensos, que d’una o altra manera els fa dubtar i a voltes prendre riscos, amb la intenció d’invitar a la Reflexió, d’on venim, a on anem, on som i qui o què som. La petitesa de l’home/dona davant la natura, que estem fent amb ella, la prepotència absurda que ens fa creure que som lo més gran i important de l’univers, però que si observem en perspectiva, ens n’adonem de quant petits i insignificants som i que per no fer-ho, sovint ens porta a conductes autodestructives.

Tot això en un entorn eteri i una atmosfera suau i inquietant que invita a la reflexió, a introduir-se en aquests universos paral·lels per a situar-se com un personatge més de l’obra.

Com sempre en tota la meva obra, el misticisme subjacent i del qual mai defugiré es troba cada cop més evident.

Canano planteja una confrontació entre la percepció real i la memòria visual, entre allò que és realitat viscuda i allò que és record per tal d’universalitzar l’entorn quotidià. Paisatges interioritzats del Penedès i també racons estimats de Finlàndia, vistes de carreteres i autopistes desertes, escenaris de pobles a la llunyania, paratges tenebrosos de boscam… les seves pintures palesen el do que té per transformar qualsevol escena, lloc o indret en una vivència màgica, sempre gràcies a una ullada subjectiva capaç d’escorcollar en les profunditats de la corporeïtat. Una constant en la seva obra és l’absència de l’home del que només en queda la remembrança de la seva presència, la petja que resta de la seva existència.

Però, tot el misteri i l’enigmatisme de les seves escenes transcorre amb la llum del dia o del capvespre, captant tothora la relació que s’estableix entre el temps, l’atmosfera i la il·luminació de l’instant que li pertoca. Especial protagonisme és el que atorga als cels; uns cels majestuosos, ennuvolats i a voltes tempestuosos, tenyits d’uns tons càlids i que adopten, sovint, unes formes fantasmagòriques que amaguen configuracions surrealistes que cal anar descobrint, com ara imatges amagades d’animals mitològics (dracs, llops, gossos, meduses…). Com aquell joc dels infants que consisteix en veure imatges capricioses que adopten els núvols i els cúmuls, de la mateixa manera entre les seves nebuloses abstractes es poden entreveure paisatges de somnis.

La voluntària limitació i moderació cromàtica imposada vol respectar el conteniment de l’ambient que l’acompanya. És com si totes les banalitats i futilitats de la vida mundana es retiressin davant la importància de l’espiritualitat. Ocres, sèpies, grisos, negres, amb algun rogenc, conformen la seva austera paleta. Per això, l’interessa més els valors que els colors, justament per la seva capacitat de suggeriment i d’evocació i no pas per la força d’expressió per sí mateixos.

Una altra constant del seu treball pictòric és la profunda malenconia, la suau tristesa i llanguiment que infon a les seves escenes subratllades per una atmosfera vaporosa que submergeix els espais en una quietud a temporal, greu i continguda. El càlid i delicat intimisme que interpreta en els seus temes és en realitat un pretext per desenvolupar tot un univers emocional, carregat d’ecos poètics, ressonàncies introspectives i recolliments interiors que detenen el temps. Un viatge cap a un camí a vegades ple de cruïlles, amb direccions contraposades que ens fa dubtar la direcció a escollir. És la seva una pintura de silencis, de memòries i de records. Una obra que valora la presència i l’absència, el ple i el buit, la representació i l’al·lusió, i en definitiva, la vida i la mort. Una confrontació bipolar per crear aquesta condició il·lusòria, que és el que vol transmetre l’artista amb la seva recerca de l’absolut. El pas endavant que ha fet el nostre artista significa deixar enrere moltes coses, es desprèn de moltes càrregues estètiques i formals per quedar-se només amb el laconisme, la simplicitat, l’austeritat i la crua severitat formal amb la finalitat de transmetre els seus estats personals.

Joan Gil Gregorio

Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

•